-Tots estan d’acord en fer una manifestació, tots creuen que ha estat una ofensa a Catalunya el retallar l’estatut, tots tenim una idea, però els polítics van a la seva, a buscar el vots, a sortir als diaris, pasta gansa, reconeixement al meu partit, pensions vitalícies, dietes, sexe amagat, drogues de consum propi, poc rock and roll, ara tot es pop lleuger de nenets sense sang...
-Home, tots, tots no crec. Al referèndum de l’estatut van anar la meitat dels catalans i el setanta per cent van votar a favor, llavors ens queden 35 catalans a favor, 15 en contra i 50 que no estan interessats en el tema.
-Bé, però els que van voler dir la seva van tenir la seva oportunitat.
-Amb això tens raó.
-I ara el que tenim son uns que volen una bandera, uns altres que volen una frase, uns que en volen dos i uns altres tres. No aprenem mai. El nostre problema es aquest, que un cop darrera l’altre caiem en el mateix lloc del camí. Un forat immens i nosaltres a dins de cap, sense preguntar, sense mirar, endavant i fot-li fort.
-Com els rucs.
-Exacte, com el animal que ens representa al cul dels cotxes. ¿Recordes quan es van fer les primeres consultes per la independència? Van sortir alcaldes dient que volien presentar-se a President de la Generalitat, organitzadors de consultes que també ho volien ser, gent que volia formar nous partits. Tots buscant una sola cosa, el seu benefici propi utilitzant una il·lusió col·lectiva. No tenim més que una colla de ximples que es baralla per les primeres lletres d’una manifestació.
-I tu, que posaries a la pancarta?
-Aneu tots a prendre pel sac, sobretot els que aneu a primer fila.
-Collons, amb aquest lema fins i tot jo vindria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada