Avui no ha vingut el meu pacient, però os vull explicar una coseta relacionada amb la meva feina, la medicina.
Ens explica el conseller que la feina que abans feien cent professionals ara la poden fer cinquanta, si té raó, que collons hem estat fent fins ara? Hem portat metges de mig mon per res, perquè amb els que érem aquí ja ni havia prou, però no n’hi havia prou, la població ha crescut amb nombre i amb edat. Som més i amb gent més gran, i tancar llits d’hospital no sembla la millor idea per reduir despeses, perquè baixarà el cost, però la gent que necessita ser ingressada on anirà? A hospitals d’Aragó? A França?
Estem d’acord, hem de reduir les despeses, però, es pot fer sense reduir la qualitat? Entenen per qualitat que un sigui visitat per un metge quan ho necessita, llistes d’espera curtes, bona assistència a urgències... No estic parlant de fer vint receptes de “gelocatil”, que jo vull cinc analítiques al any que per això “pago”, anar per un mal de gola de fa unes hores a un Hospital, tornar a casa de festa i quan estàs davant del ambulatori recordar que fa dos mesos que notes un malestar a l’orella i voler ser visitat a les cinc de la matinada amb un pet de cavall –historia real.
Utilitzant bé el sistema sanitari podríem estalviar molts eurets, que es podrien utilitzar per condicionar hospitals, CAPs, millorar l’assistència a la gent gran... i moltes més coses. Però això no es feina sol de l’administració, es de tots, pacients i sanitaris. Si tots posem una miqueta de la nostra part no caldrà perdre feines ni disminuir llits.
El rerafons de tota aquesta història, no cal ser Sherlock Holmes, es un gir del govern cap a una sanitat pública recolzada per la privada. El que diuen es, “si tens pasta agafa una Mútua, t’arreglaran els problemes més “banals”, però has de continuar pagant la Sanitat Pública, així tindrem unes monedetes de pacients que paguen però no consumeixen.” Una forma com qualsevol altra per fer-nos pagar dos cops pel mateix servei.
Nota: l’altre dia vaig veure la fotografia del Jimmy Jump i la Maria Lapiedra al capdavant de la sol·licitud parlamentària de la independència per Catalunya. Patètic i trist. República Bananera SA. País de pandereta i porró. Als Estats Units van tenir al George Washington o a Irlanda al Michael Collins, aquí la nostra imatge son aquest parell. Cada nit veig que estem pitjor del que creia al matí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada