divendres, 22 d’octubre de 2010

Poble "Ni-ni" ha de tenir Ministres "ni-ni"

No he pogut resistir-me a reproduir aquest article que avui surt al diari Avui. No cal dir res més, això es el que tenim i poc podem fer, per no dir res. Es la nostra creu, sol espero que algun dia puguem trobar la nostra cara.

Ministres ‘ni-nis'
Sebastià Alzamora

Que una persona com Leire Pajín hagi arribat a ministra és una visualització clara de la noció de meritocràcia que impera a la política espanyola. Alguns fins analistes afirmen que es tracta d'un ministeri de consolació: no els ho discutiré, perquè doctors té l'Església, però estarem d'acord que es tracta, com a mínim, d'una consolació d'alt estànding. Per altra banda, tenir la responsabilitat simbòlica màxima (és a dir, sense competències) sobre un dels pilars de l'estat del benestar, com és ara la sanitat, i en temps de convulsions que fan trontollar precisament aquest estat del benestar, no sembla tampoc una comesa qualsevol.

Abans que a algun adalil de la fe vertadera se li acudeixi la ximpleria, potser val la pena aclarir que quan escric “una persona com Leire Pajín” no faig referència al fet que sigui jove, ni tampoc al fet que sigui una dona. Podria dir el mateix de la seva coreligionària Bibiana Aído, el ministeri de la qual ha quedat precisament fusionat dins el de Leire Pajín, i tampoc m'estaria referint a l'edat ni al sexe de la ministra. Més aviat penso en un aspecte generacional: tant la senyora Pajín com la senyora Aído són representants de la primera generació ni-ni VIP o ni-ni DeLuxe. En diríem així d'aquelles persones que ni pensen ni raonen ni els fa cap falta fer-ho, perquè en tenen prou d'anar per la vida repetint fil per randa les consignes i els argumentaris del partit al qual pertanyen, i que a canvi s'obren un camí confortable dins el món de la política. Per altra banda, si dins la lògica socialista hi entra la idea de concedir un salari, encara que sigui el mínim, als ni-nis corrents i vulgars, resulta de plena coherència que als ni-nis VIP o DeLuxe se'ls concedeixin ministeris, encara que siguin de consolació.

Naturalment, el ni-ni VIP o DeLuxe no és cap figura privativa dels socialistes: en hi fixem més perquè ells són els que en aquest moment estan en condicions de nomenar ministres, però d'aquests ni-nis vinguts a més en trobaríem a tots els partits, en una proporció més o menys gran. Destaca entre tots el PP, que en aquests anys a l'oposició ha criat un extens planter de ni-nis ministeriables, i a més en dues versions: el ni-ni VIP moderat i el ni-ni constitucionalista DeLuxe, versions actualitzades del que abans coneixíem com a centristes i fatxes, respectivament. El ni-ni VIP es reconeix de seguida per la seva capacitat astoradora de negar la realitat i d'atribuir de forma automàtica qualsevol mèrit al propi partit mentre imputa a l'adversari tots els mals imaginables. Per a un ni-ni VIP no hi ha mai ni una petita esquerda per on se li pugui colar el dubte, i el món es divideix entre els seus (que tenen raó per naturalesa) i la resta (que s'equivoquen per definició). No em diguin que no és una manera envejablement descansada d'existir en aquest planeta.
Publica un comentari a l'entrada