dijous, 27 de desembre del 2012

Perspectives

Som els millors, al Diari francés "L'Équipe" ho diu, quatre jugadors del Barça estan entre els millors de l'any, i Messi fot més gols que ningú, i els del Madrid son molt dolents, i tot es meravellós, i som els millors i ningú ens pot superar, i endavant que tot el camp es un clam, si som molta gent, de colors, venim de molts llocs, est oest, tots estem d'acord, amb una bandera i la germana de no se qui.


I llavors a un li dona per llegir, i mira com van les Universitats aquí, i veu que entre les 200 primeres del món no n'hi ha cap catalana, la 201 es de Barcelona, i ja no es creu tan bó, ni que siguem els millors, que aquí no estem per estudiar, aquí es fan casinos, no, això es a València, i també a Salou, però Salou es Salou, i aquest de Tarragona no son tan catalans com nosaltres.

I es trist, veure com li donem voltes a rucades mentre les coses importants s'ens van de les mans. L'esport està bé, però no paga les factures, ni dóna més oportunitats als nostres fills, ni en el fons serveix per res, per estar més content? Opi del poble, una bona feina et fa feliç, un partit de futbol et fa passar l'estona.

Està molt bé l'escola en català, per integrar a la gent, i els que estem integrats, què fem? És increïble veure als polítics com defensen l'escola pública mentre que ells porten els seus fills a la privada-concertada, el mateix podem dir de molts periodistes o comunicants de la línia oficial de la seva empresa, defensen la Sanitat Pública i l'Educació Pública mentre ells porten als seus a la privada. Anem bé, anem de cul.

El Mas té un nou govern, bé, els mateixos d'abans, si fa o no fa, perquè tanta elecció i tanta rucada per anar igual? Potser tenim el que ens mereixem, encara que no sé que hem fet per mereixens això.

-->

dilluns, 24 de desembre del 2012

2013

Bon Nadal i Millor 2013, diuen que serà un any dur, però nosaltres ho som més.

Feliz Navidad y Próspero 2013, dicen que será un año duro, pero nosotros lo somos todavía más.

Bueno es sábado por la noche,
vas toda vestida de azul.
Te he estado viendo durante un rato,
puede que tu me hayas estado viendo también.


Algunos salen corriendo,
dejando el corazón del otro hecho un desastre.
Bueno si estas buscando amor,
cariño yo soy más duro que el resto.


Algunas quieren a un apuesto Dan,
o a un guapo Joe cogido de su brazo.
Algunas chicas quieren a un Romeo que hable
de manera dulce.
Bueno aquí cariño he aprendido que uno consigue
lo que puede conseguir.
Así que si eres lo suficientemente resistente para el amor,
cariño yo soy más duro que el resto.


Si el camino está oscuro, y es una fina, fina línea,
pero yo la caminaría por ti en cualquier momento.
Cariño tus otros novios no consiguieron pasar la prueba,
pero si eres resistente y estas preparada para el amor,
cariño yo soy más duro que el resto.


Bueno no hay ningún secreto, yo ya lo he hecho una o dos veces,
bueno no se cariño.. quizás tu ya lo hayas hecho también.
Ahora hay otro baile y lo único que tienes que decir es si,
y si eres resistente y estas preparada para el amor,
cariño yo soy más duro que el resto.
Si eres lo suficiente dura para el amor,
cariño yo soy más duro que el resto.


Bruce Sprinsgteen (Tougher than the Rest)






-->

dimarts, 18 de desembre del 2012

L'Edat Mitjana al Segle XXI

-Benvinguts a l’Edat Mitjana del Segle XXI, amb els nostres nous Senyors Feudals, els que manen, els que tenen el poder, els que la solució per tot es pujar impostos mentre continuen donant el mateix servei o pitjor –normalment es la segona opció-, amb un exèrcit de periodistes que a tot diuen que si, que no hi ha res més a fer, que és així o no pot ser, que no ho veiem, que tot està malament, que la crisi és culpa de tots i tots som culpables, i si no ho entens tens uns problema.

-Però Àngel, no tothom és així, hi ha polítics honrats, que treballen pel poble.

-Es clar que sí, com a l’Edat Mitjana, hi havia senyors Feudals que no eren dolents del tot i uns altres que eren uns tirans.

-Però, ara estem a una democràcia, nosaltres votem a qui volem i són els que manen.

-Bé, nosaltres votem un partit polític que posa als que volen, als que son disciplinats i votaran el que els hi diu el “capo” que s’ha de votar. No és el mateix deixar la teva papereta en les eleccions del alcalde del poble, que l’alcalde de Barcelona o el president de la Generalitat, no és el mateix. En un lloc petit votes a la persona, en un ajuntament gran votes al que manarà, però dels segons no en saps res, es qui diu el partit, i tu no tens cap decisió sobre aquest punt.

-I què vols fer?

-Dons crear llistes on votis a la persona, i aquest quan vagi al seu lloc de govern defensi el teu, i tu tinguis canal directe amb aquest polític per proposar el que creus que es millor per la teva gent, no deixar que uns partits facin el que vulguin intercanviant càrrecs. Et recomano veure "El Ala Oeste de la Casa Blanca", amb unes hores d'aquesta sèrie veuràs el que es una democràcia més real que la nostra. Si vols veure com funciona un Ajuntament com el de Sabadell, presumptament, presumptament, presumptament... pots enganxar-te a “The Boss.”



-->

dilluns, 17 de desembre del 2012

Heroína, Victoria Soto.

Se llamaba Victoria Soto, tenía 27 años, y salvó la vida de 11 niños, engañando al asesino de Newtown, le costó la suya, pero once pequeñajos seguirán creciendo gracias la valor de esta mujer.

                    
-->

dimecres, 12 de desembre del 2012

Una serie brutal, "The Boss"

"The Boss" nos cuenta la historia del alcalde de Chicago, el mayor c...nazo que ha aparecido en la pequeña pantalla en los últimos años, a la altura de muchos políticos españoles, perdón, presuntos.

El villano hiperbólico por Ricardo J.G.

Decía Rüdiger Safranski en su esplendido ensayo (El mal o el drama de la libertad) que no hacía falta recurrir al diablo para entender al mal, que el mal pertenecía al drama de la libertad humana, que el hombre —en tal que “animal fijado”— es en realidad rehén de su conciencia (“la conciencia hace que el hombre se precipite en el tiempo”) y que el mal no es en realidad ningún concepto sino un nombre para lo amenazador. Sin embargo, después, y al desglosar el caso de Adolf Hitler (al que el estudioso califica de “poder demoníaco”) se planteaba algo incluso más interesante, citando a Goethe, “pero cuando más terriblemente se presenta lo demoníaco es al emerger en algún hombre, predominando en él (…) No siempre son los hombres más distinguidos, ni por espíritu ni por talento, y raras veces se acreditan por una bondad de corazón. Pero de su interior emana una fuerza enorme, y ejercen una fuerza increíble sobre todas las criaturas e incluso sobre los elementos”.







Al protagonista de Boss, la serie de Starz, cabría aplicarle la definición y comprobaríamos que no solo encaja en ella sino que se siente cómodo en ese territorio donde (en palabras de Safranski) “el uso de la moral se reduce a la esfera privada”). Ese sea probablemente el mayor atractivo de la serie, su profunda conexión con un concepto de maldad que ha sustituido el poder como medio para convertirlo —sin tapujos— en el fin último y definitivo. Pero esa virtud de índole inequívocamente shakesperiana es también su mayor defecto: efectivamente, tanta trascendencia puede resultar cansina incluso si el villano es alguien con el magnetismo de Kelsey Grammer. La reflexión de la política como alcantarilla no es nueva (ni mucho menos, The thick of it, K Street o la propia The wire ya pusieron antes su pica en Flandes) pero en Boss el hedor es —en ocasiones— insoportable.






Demos un paso atrás: Boss es una serie estadounidense que cuenta la historia del alcalde de Chicago, Tom Kane (apabullante Grammer) desde el momento —no es un spoiler, sucede en el primer minuto del piloto— en que se le diagnostica una enfermedad mortal. La empatía le dura al espectador unos diez minutos, los que tardamos en comprobar que el tal Kane es la reencarnación de Maquiavelo con un par de secuencias del ADN de Charles Manson y otro par del Marqués de Sade. Corrupto, empozoñado, incapaz de mostrar ningún tipo de sentimiento por nadie (incluida su hija) y rodeado de un equipo que le teme y le adora a partes iguales (el equilibrio entre ambas sensaciones virará inexorablemente hacía lo primero a medida que avance la serie) el señor alcalde es un hijo de puta que vendería a su madre por un voto y que considera que hay en él una vertiente divina que le permite decidir la suerte de los que le rodean (hablamos de vida o muerte, literalmente). Esta suerte de Napoleón con rasgos esquizo-paranoides personifica (maravillosamente bien, si me preguntan a mí) la textura que ha adquirido la casta política en los tiempos modernos a ojos del votante: la de un monstruo sin conexión con la realidad para la que el ejercicio del poder ni siquiera debe tener un beneficio económico (aunque lo tenga, faltaría más) sino que ha de conducir a un estado de pánico inducido al conjunto de la población hasta convencerla de que no sobrevivirían sino fuera por la presencia del altísimo (el propio político).

Para terminar de leer este artículo pinchar este enlace.

-->