dimecres, 13 de juliol de 2011

No hi ha ni un "duro"

El meu pacient no entén res de bons sobre països, ni d’agències de qualificació de deute ni de moltes altres rucades que estan tot el dia als diaris, com diria la meva àvia, “el poble en va ple de tot això.”
         Ell explica que si Espanya o Portugal fossin companyies i vengessin accions ell mai en compraria, perquè es veu d’una hora lluny que aquests trossos de terra son molt macos, però a l’hora de moure els calers tots fan com a la peli, “agafa els diners i corre.”
         Si, perquè s’ha de ser beneit per creure que els polítics de la península ibèrica podran sortir de tot això.  Si, de gastar si que en saben, però d’estalviar no en tenen ni la més remota idea. 
-Marisc per tothom i li passeu el conte a la senyora de la taula del costat.
-Senyora Merkel, aquest senyors diuen que pagarà vostè.
-I uns collons.
-Mira que son poc solidaris aquests alemanys –diuen els bronzejats de la península ibèrica -.  Els deixem les nostres platges i no volen pagar les nostres despeses, i fins i tot ens diuen que hem de treballar millor i més hores si cal, que s’han cregut aquests senyors, dir-nos a nosaltres el que tenim que fer.  Cambrer, un parell de gots del whyskie més car i un parell d’habanos, d’aquests que ja no en queden.
-Però, qui ho pagarà? –diu el cambrer.
-Sempre preocupat per rucades noi, fes la teva feina i calla, i apunta això a la nostra llista.
-El cap m’ha dit que ja no podem apuntar més, que pagueu o pagueu.
-El teu amo no sap amb qui està parlant.
-Si que ho sap –el cambrer es gira i mira al senyor de darrera la barra.
Unes passes, una pistola sense silenciador, dos trets, un a cada front, dos homes al terra, molta sang, poc marisc i menys whyskie.
-Aquest no tornaran a marxar sense pagar –diu l’home del vestit fosc.
I “colorín, colorao”, aquest conte s’ha “acabao”
         Per no parlar de Grècia, del bressol de la nostra cultura, amb grans filòsofs, escriptors, poetes, l’inici del nostre món, i ara son escombraries, no ho dic jo, ho diu Mooody’s, bé, potser jo també ho dic una miqueta.
         Fills meus, els catalans sempre ens queixem que els extremenys reben molts diners sense fer res, i ara resulta que pels europeus nosaltres som els seus extremenys.

Publica un comentari a l'entrada