dijous, 13 de novembre de 2008

Obama, un català més

Avui el meu pacient està de bon humor. A guanyat l’Obama, es veu que això serà molt bo per tothom, ens continuarem aixecant a les set del matí, cada mes anirem pagant la nostra hipoteca o les lletres del cotxe, continuaran les caravanes quilomètriques i infinites per entrar a Barcelona, cues a la Seguretat Social –S.S ¿a que recorden aquestes sigles?-, els rics seran rics, els pobres continuaran sent pobres i la classe mitja estarà com sempre pagant la barra lliure del Estat. Tot ha de canviar perquè continuí igual.

Si que canviaran les coses amb l’Obama, ara farà més cas als espanyols, si, ja l’imagino en el seu gran despatx, pensant en que fer per la gent de la península ibèrica, no deu tenir cap altre cosa al cap que ser bon amic del nostre Zapatero, o pensant el discurs que farà quan visiti l’ambaixada catalana a Nova York. Bé, que la nostra vida ja no serà el mateix, tot anirà bé, el món està canviant però jo no me’n adono, perquè la meva vida diària continua com sempre, sense canvis, tot igual, però als Estats Units hi ha un president negre, molt bé, i què?

El meu pacient hem diu que els americans ja no son racistes, ni haurà molts que no però alguns que si, com aquí. Es que abans eren esclaus, a la Cuba espanyola també hi havia esclaus negres. Com jo no he entès mai el racisme tinc un problema per entendre tot això, tots som persones, sense importar el color de la pell, com tampoc ens importa el color dels ulls –els de color blau al dalt i els de color verd baix-, o la mesura de les orelles. La mania de les civilització en classificar a les persones: dreta o esquerra, Barça o Madrid, Reus o Tarragona, fumar si o no, bous si o no... Tot classificacions estúpides. Un paio del Barça i d’esquerres potser molt més cabró que un del Madrid i de dretes, perquè ser una bona o mala persona no està relacionat amb les teves manies personals i menys amb el color de la pell. Collons, que tots estem aquí junts i anem a portar-nos bé els uns amb els altres, que així xalarem més i segur que cardem més –en el bon sentit de l’expressió-.

Dedicat a la Mapi.
Publica un comentari a l'entrada