Lectura de contes de Jesús M. Tibau.

Natural de Cornudella de Montsant i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau és un especialista en relats breus, recollits a Tens un racó dalt del món (2001), Postres de músic (2005) (Premi Marià Vayreda), El vertigen del trapezista (2008) i Una sortida digna (2009), a més de nombroses participacions en reculls col.lectius. L’any 2009 va publicar el recull de poemes A la barana dels teus dits. També és coneguda la seva activitat des del blog Tens un racó dalt del món, amb els seus jocs literaris, entre altres iniciatives, amb què ha aconseguit reconeixements com el Premi Blocs de la Generalitat de Catalunya al millor blog de literatura 2009 i el Premi Lletra de la Universitat Oberta de Catalunya.

Una sortida digna

Tibau acostuma a barrejar humor i tendresa en els seus contes, sovint salpebrats amb un gir inesperat. L’últim recull, Una sortida digna, tot i tenir la mort com a fil conductor, no ens presenta històries dramàtiques o macabres, sinó que es manté fidel a l’estil de l’autor amb una galeria de sentiments i personatges: la roda de premsa d’un ressuscitat, unes oposicions a sicari municipal, un taxidermistra rancuniós o uns especials “viananys” (vianants dels anys). El títol del llibre està extret d’una cançó de Jesús Fusté.

Més informació:

http://jmtibau.blogspot.com
http://unasortidadigna.blogspot.com
www.escriptors.cat/autors/tibaujm


Secundari
Inclòs al recull Una sortida digna

Dues-centes seixanta-nou vegades el van matar. Això marca la vida de qualsevol persona, i hauria estat un epitafi perfecte per al Johny, si no fos tan humil. El seu nom autèntic era Joan Cremades Cucurull, fill de Blanes, però tothom li deia Johny des que es va posar a fer d’extra a les pel·lícules de l’Oest. Li van disparar per davant, per l’esquena, i li van clavar seixanta-set fletxes al pit; fins i tot, en més d’una pel·lícula, va arribar a morir-se tres o quatre vegades, cosa que va causar-li algun problema amb el sindicat d’actors. La seva caiguda des del terrat de la cantina, amb doble cabriola cap endavant, és tot un clàssic. Tenia molta experiència i traduïa les instruccions del director en morts creïbles, dins dels límits raonables on ens deixem portar per la fantasia de la pantalla. Quan sentia que el protagonista, eixarrancat de cames, pronunciava la famosa frase “hauran de passar per damunt del meu cadàver”, sabia que el tiroteig estava a punt de començar i que el seu paper s’acabava. A més, tenia una estranya virtut molt valorada per les estrelles del cel·luloide, que els permetia lluir amb més força: passava totalment desapercebut.

Ningú té prou paciència per veure els títols de crèdit fins al final. De totes maneres, quan surt el seu nom, és tan petit que tot just es veu, si no és que compres el DVD i pitges el botó de pausa al moment oportú. Així era ell, una ombra anònima que cau del terrat. La gent de la professió el definien com a invisible, i tot i que pugui semblar una exageració no ho és. No freqüentava tertúlies amb companys de rodatge, durant les llargues hores d’espera entre cada escena, i ningú coneixia el guió d’una vida que, si s’ha de jutjar per la forma de moure’s camí del decorat, s’intuïa solitària i trista. Molts deien que havia triat aquell treball per poder morir-se en hores de feina. Potser tenien raó perquè, quan van deixar de trucar-lo, començà a morir-se de la vida.
Dues-centes seixanta-nou vegades el van matar, i l’última, sense càmeres davant, va morir sol. L’enterrament ha estat massiu perquè, en principi, estava prevista l’arribada d’una popular estrella de moda, en plena campanya de promoció de l’últim film; però ha sortit un imprevist a darrera hora que li ha impedit d’assistir-hi. Malgrat tot, l’emotivitat ha impregnat l’acte. Després, antics companys, modistes, experts en efectes especials, càmeres… tots han quedat per anar a sopar i recordar vells temps i comentar les circumstàncies de la mort, que no són gaire clares. Un testimoni presencial afirma que després de sentir-se un soroll fort i sec, com ara un petard o la punxada d’una roda, el Johny es va deixar caure pel forat de l’escala i es va emportar un tros de barana, com a la mítica escena final de No et giris mai d’esquena a un bandoler. S’especula, en veu baixa, sobre la possibilitat d’un suïcidi. Es coneixen les dificultats econòmiques que travessava i han trobat buida la nevera i el dipòsit de la calefacció, tot i ser un hivern tan fred.

La seva última voluntat planteja molts dubtes. Una de les maquilladores, incrèdula, sospita que les presumptes darreres paraules del Johny són una estratègia comercial dels productors, capaços de tot per atraure visitants als estudis. Li costa creure que, a l’últim sospir, hagi demanat que l’enterrin al vell escenari de rodatge, al mig del carrer, amb una inscripció a la làpida que digui… “haureu de passar per damunt del meu cadàver”.