divendres, 13 de juny de 2008

"Crítica" del Carles Cabos

La primera crítica del llibre es la del Carles Cabos, amic de Cornudella i el primer que hem va fer una entrevista, publicada a la seva pàgina, Cornudellaweb –que evidentment recomano que visiteu-. Quantes hores al pub –també conegut com la “Cova de l’Avi Miquel”-, ara ja no hi es, però sempre estarà en el nostre record. Encara puc escoltar l’última cançó de la nit, inevitablement era en Prince. "I never meant 2 cause U any sorrow. I never meant 2 cause U any pain. I only wanted one time 2 see U laughing. I only wanted 2 see U laughing in the purple rain. Purple rain, purple rain. Purple rain, purple rain. Purple rain, purple rain. I only wanted 2 see U bathing in the purple rain."


El teu llibre en moltes ocasions m'ha traslladat a altres anys, quan entràvem al pub a les 10 de la nit i sortíem a les 8 del matí, els festivalons de l'Àtic, la música de la “movida madrilenya” que va arrasar al susodicho local Nits boges, nits alcohòliques, nits massa curtes, la Sala Parroquial, els dijous fixes a Tarragona en "vol directe" des de Cornudella, la Vaqueria, el carrer Rebolledo... quantes vegades he degut anar a La Vaqueria!, els meus anys vivint a Tarragona, les primeres discos a la Rene, els sopars de Festa Major, les primeres bronques dels pares per arribar tard a casa.. Un allau de records.

També m'ha fet reflexionar molt: No tothom troba les respostes que busca, de vegades anem a buscar-les molt lluny quan les tenim molt a prop, o de vegades les trobem en llocs insospitats, qui sap, però el que està clar és que qui no busca no troba, i ni tan sols això és segur. Crec que el Pau i el teu llibre reflecteixen una època determinada de la nostra vida, de la nostra generació. Inexorablement, tòpicament davant del mirall, hem de reconèixer que ja som uns homes, per molt que ens hem esforçat en dissimular-ho i ho hem retardat el més que hem pogut. Aquell nen que érem fa quatre dies ara ja el comencem a veure llunyà, i quan entrem a l'Àtic només hi trobem canalla... El temps no perdona, el puta, però ens dóna el petit avantatge de que no ens obliga a passar-lo de cap manera predeterminada: cadascú el passa a la seva manera, només hi ha una cosa certa: d'aquí a cent anys, tots calvos.
Publica un comentari a l'entrada